No hi ha una sola Eulàlia Borrut Casas. Perquè la seva obra està feta de prismes diferents, algú diria que contraposats. Perquè les seves obres esdevenen finestres que ens aboquen a universos diferents, cadascun d’ells amb una coherència interna impressionant. Com Fernando Pessoa escrivia des de diferents personalitats literàries, sembla com si l’Eulàlia Borrut pintés des de diferents profunditats artístiques. En el seu poliedre creatiu hi ha l’univers de l’abstracció, i el de l’abstracció que es recompon i denuncia les formes concretes amb un tractament hiperrealista que contrasta amb els fons de somni. Hi ha també el món del retrat conceptual, fet de cossos i expressions humanes que es conformen simbòlicament com al·legories del nostre món desencaixat. I hi ha la pregonesa de la natura, de tarongers que de tan reals esdevenen una pura evocació natural, una evocació de la llum que madura els fruits i els torna una mena de foc per al cor. Hi ha més Eulàlies, però hi ha un factor comú: la sinceritat artística, un impressionant domini de la tècnica, la voluntat de recerca interior i una partitura musical que impregna de ritme i sensibilitat les coses representades, o les coses que s’oculten darrere una abstracció totalment intencional. Hi ha una última raó: res no hi és perquè sí, tot hi és per fer sentit dins la nostra mirada.