Les persones no són persones, sinó que són idees. Són un sentiment esllanguit, o la força d’unes mans que estimen. Rere cada expressió hi ha una idea que ens captiva.
Hi ha tendresa i duresa en les formes d’un cos. Hi ha passió i alhora defalliment. Hi ha frustració i joia. De la força d’unes mans, o la connexió elèctrica d’una abraçada, al contacte de l’absència, els cossos hi són. Perquè en els cossos hi ha presència i hi ha absència. Hi ha la nostàlgia pel que no ha estat, l’enyorança pel que va ser o el desig pel que potser mai serà. I alhora hi ha la força de l’ésser, el ser sense lleugeresa perquè reclama una afirmació. Contundència. Sense condescendència. Un traç negre separa el blanc del blanc, com si els cossos estripessin la blancor infinita. Per ser. Per voler. Pel desig. I l’ànsia.