LA PARADOXA DELS COSSOS

chevron-left
chevron-right
Les persones no són persones, sinó que són idees. Són un sentiment esllanguit, o la força d’unes mans que estimen. Rere cada expressió hi ha una idea que ens captiva.

Hi ha tendresa i duresa en les formes d’un cos. Hi ha passió i alhora defalliment. Hi ha frustració i joia. De la força d’unes mans, o la connexió elèctrica d’una abraçada, al contacte de l’absència, els cossos hi són. Perquè en els cossos hi ha presència i hi ha absència. Hi ha la nostàlgia pel que no ha estat, l’enyorança pel que va ser o el desig pel que potser mai serà. I alhora hi ha la força de l’ésser, el ser sense lleugeresa perquè reclama una afirmació. Contundència. Sense condescendència. Un traç negre separa el blanc del blanc, com si els cossos estripessin la blancor infinita. Per ser. Per voler. Pel desig. I l’ànsia.
© Eulàlia Borrut Casas. Tots els drets reservats.
cross linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram